3/3/10
Reflexió
Hi ha qui fan servir sempre la mateixa roba, porten amulets, fan promeses, imploren mirant al cel, creuen en supersticions. Altres segueixen corrent tot i que els tremolin les cames, segueixen encara que es quedin sense aire, segueixen lluitant quan tot sembla perdut, segueixen com si cada vegada fos el darrer cop, convençuts que la vida mateixa és un desafiament. Pateixen, però no es queixen perquè saben que el dolor passa, la suor s'asseca, el cansament acaba. Però hi ha una cosa que mai desapareixerà. La satisfacció d'haver-ho aconseguit. El que els fa diferents, és el seu esperit. La determinació d'assolir el cim. Un cim al qual no s'arriba superant els altres sinó superant-se a un mateix.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
et refereixes a quan anem a córrer?? jeje!! neus
A partir d'ara a entrenar dimarts i divendres i vinc a córrer amb vosaltres quan vulgueu!
jejeje
Jo deia ahir:
ésser i sentir,
fortuna rara.
Per què la gent -rosec mesquí-
no se n'amara,
d'ésser i sentir?
I era per mi
goig pur. Mes ara,
per un pendís
rodoladís
jo faig ma via.
Un pas amunt i en llisco sis.
Si defallia,
per mon pendís
tan dret i llis
rodolaria.
Si em vull salvar,
bé cal pujar,
no mirar enrere.
Enlaire sols puc esguardar,
que en la vorera
l'herba es secà
i es revoltà
sa cabellera.
I els arbres són
d'un sol pregon
la immòbil presa;
tot el brancatge acota el front,
i gran feresa
dins mi es difon.
Sóc no sé on,
re no es palesa.
Res ni ningú
no se m'enduu.
La mà amorosa,
l'esguard serè i el pas segur,
la remorosa
parla d'algú
que al cor tan nu
fos venturosa,
tot, lentament,
sens frisament,
fuig de ma ruta.
Pel món tingués com el morent
l'ànima eixuta,
i aquell frement
deseiximent
que res no immuta!
Clementina Arderiu, El pendís
Joer Sara...
Com estem, eh...!
Un petó
Publica un comentari a l'entrada